Un petit tresor: el riuet de la Falconera

Article L’Art de Viure (L’Eco de Sitges)

Autor: Gori Masip Massó

@meteo_garraf

El massís del Garraf és una zona calcària per excel·lència i que, per tant, actua com una esponja a l’hora de filtrar l’aigua de la pluja. L’escorrentiu superficial és pràcticament inexistent i ben poc important comparat amb el que es produeix al subsòl. Aquest fet provoca una imatge d’aparent sequera permanent del terreny, per bé que aquest any, malauradament, sí que s’ajusta a la realitat.

Gràcies a aquesta carsticitat, al costat del petit poble de Garraf, a poc més d’uns 8 quilòmetres del centre de la vila de Sitges hi trobem el penya-segat de la Falconera, que s’alça uns 130 metres per damunt del nivell del mar en una paret pràcticament vertical i que amaga un petit tresor a sota seu, el que per diverses fonts és considerat el riu subterrani més cabalós de Catalunya. Molts pescadors tradicionalment l’han anomenat “La Dolça” o “El riuet de Garraf”. En tot cas, aquest espai compta amb diverses figures de protecció com ara la Xarxa Natura 2000 o la Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i és que, com bé indica el seu nom, en aquest espadat hi crien espècies com el falcó pelegrí, un fet que s’ha de compaginar amb les activitats regulades d’escalada.

Aquesta surgència d’aigua dolça arrossega certa història, ja fa més d’un segle, l’any 1899, Eusebi Güell i Bacigalupi, primer comte de Güell i conegut mecenes d’Antoni Gaudí, va encarregar la prospecció d’aquest curs fluvial subterrani per tal de poder aprofitar-lo com a aigua de boca per a la ciutat de Barcelona. Güell, que aleshores era també propietari de la Pleta, pavelló de caça de la família Güell, i del Celler de Garraf, va iniciar i subvencionar la seva exploració, que aniria a càrrec de la Companyia d’Aigües de Begues. Malgrat això, el projecte va quedar desestimat a inicis del segle XX. Ja a la dècada dels 50, van augmentar el nombre d’immersions en les diverses galeries, cavitats i pous oberts per la mà de l’home que s’amaguen al seu interior. L’any 1989 es va aconseguir entrar uns 600 metres cova endins a una profunditat d’uns 81 metres sota el nivell del mar, la vegada que s’ha pogut penetrar més l’obertura, en una expedició liderada per J.L Camus i amb la col·laboració de l’Espeleo Club de Gràcia, capitanejat en aquell moment per X. Garza.

Pot sorprendre el fet de que s’hagi aproximat un cabal base del voltant de 400 o 500 litres per segon (uns 0,5m3/s), que pot arribar fins a 10.000 en èpoques de fortes avingudes (10m3/s) i baixar cap als 200 (0,2m3/s) en èpoques d’estiatge com l’actual, però, si ho comparem amb el cabal base aproximat del riu Ebre, aquest últim és d’uns 600.000 cada segon! En tot cas, les aigües que acaben aflorant a la Falconera, provenen d’uns quilòmetres terra endins en una àrea compresa per desenes de quilòmetres quadrats i que encara s’amaga darrere moltes incògnites. S’ha pogut observar com l’entrada a la surgència és molt dinàmica i quan hi ha temporals de mar, la sorra acaba taponant algunes de les cavitats, a la vegada que també es produeix una major intrusió d’aigua salada cap a l’interior de la cova.

Cal remarcar que l’activitat del ja clausurat abocador de la Vall de Joan va dificultar les tasques d’investigació per la contaminació que es va produir dels lixiviats a l’interiors dels avencs i desenes d’obertures presents arreu del Parc del Garraf. De fet, algunes d’elles segueixen tancades a dia d’avui pel risc d’hipòxia que suposa entrar-hi degut a l’alta presència de gasos com el metà que poden arribar a ser mortals. Sense anar més enllà, a finals dels anys 70 van provocar la mort d’un espeleòleg en un conegut avenc de la comarca. El cert és que els danys provocats per aquest abocador no es revertiran fins almenys l’any 2050; va estar en funcionament entre 1974 i 2006, però no va ser fins fa un parell d’anys que es van acabar els treballs d’aïllament definitiu per evitar més filtracions dels lixiviats i de la matèria orgànica encara present. Es calcula que el volum total de deixalles acumulades en aquesta zona va superar els 25 milions de tones i, en algunes zones, es van formar parets d’uns 100 metres d’alçada només de residus. A dia d’avui, encara no hi ha qui entengui com es va permetre tirar endavant aquest ‘desastre ecològic’, un cas únic a l’Estat i també a nivell europeu, que s’afegeix a la pressió ja existent exercida per les diverses pedreres que encara es troben actives, les línies d’alta tensió, les urbanitzacions o els projectes com l’Autòdrom o de Vallcarca que amenacen aquest espai sensible i teòricament protegit.